COM NEIX UNA PORTA DEL PIRINEU: DE CRISÀLIDE A PAPALLONA
Per a mi, tot comença amb un rescat. La primera vegada que toco la fusta d’una finestra vella, no veig només un marc brut o castigat pel temps; veig el batec d’una història que encara no s’ha acabat d’explicar.
El meu procés és pausat. Començo alliberant la fusta: retiro el vernís vell, la curo i la preparo. És el meu moment preferit, una mena de ritual de neteja on descobreixo la peça preciosa que s’amagava sota les capes de l’oblit. Aquesta finestra és la meva crisàlide.
Un cop tinc el marc, em deixo portar pel disseny. Començo a aixecar l’obra des de zero, donant forma a les idees amb les meves mans. Tallo les pedres una a una per fer les portalades, buscant l’encaix perfecte perquè el meu disseny es torni realitat. Després venen els balcons i les teulades, fins que el ciment acaba d’unir cada peça en un tot sòlid.
Però el que realment em fa gaudir són els matisos. Utilitzo petits retalls de fusta reciclada per crear les portes i les baranes; esculpeixo les jardineres, els picaportes i fins i tot els claus de les portes. Són aquests detalls gairebé imperceptibles els que fan que cada peça sigui única.
Al final, quan col·loco l’últim ornament, faig un pas enrere i somric. Aquella finestra vella ha desaparegut per deixar pas a una papallona: una Porta del Pirineu plena de vida.
Art artesà per a qui entén que la bellesa real resideix en els detalls fets a mà.